Els infants intèrprets

Ahir vaig anar a l’audició del meu nebot que amb poca edat ja promet ser un gran músic.
Passaven els infants nerviosos per delitar-nos amb tres peces musicals que havien après i assajat cadascun.
I com a infants i aprenents, exercien el seu dret d’equivocar-se en les seves execucions. Errades humanes que no alteraven ni la bellesa de la peça, ni la virtuositat dels petits intèrprets.
Tanmateix, és curiós que sempre hi ha dos tipus d’errades:
Hi ha l’errada detectada, la que comet qui tot executant la peça s’equivoca en una nota o perd el compàs, i para de tocar, convertint l’errada en una tragèdia que tothom detecta i identifica. Després continua i en el balanç de la seva intervenció tothom hi té present l’errada.
I hi ha l’errada no detectada, la que comet qui executa la pesa perfectament, amb totes les notes en el seu lloc des del principi fins al final i que s’aixeca i saluda cofoi de si mateix, abrigallat amb els aplaudiments del públic, que ha executat la peça matemàticament perfecta, però sense ni una espurna de literatura, sense passió, colpejant l’instrument i sense aixecar cap mena de sentiment.
D’altra banda, el primer, el que s’emporta l’etiqueta de l’errada, ha encertat el 90% de les notes amb passió, fent que la música faci el seu servei: emocioni, expliqui i flueixi.
Potser a la vida passi el mateix, potser no cal una execució tan matemàticament perfecta de l’existència, perquè, encara que no siguem infants, sempre som aprenents, i podem exercir el nostre dret a equivocar-nos, i potser estarem igual d’encertats o errats si vivim una mica més amb el cor i una mica menys amb el pensament.

És Una Postura Davant La Vida