Les circumstàncies em superen

A vegades la vida m’aboca a circumstàncies doloroses, desgràcies, per les que no estic, ni de bon tros, preparat.
La meva ment queda desemparada, el cos ho somatitza emmalaltint, i les meves emocions s’unifiquen en una tristesa enquistada, l’estat anímic es buida i, encara que estigui acompanyat,  la soledat se’m torna densa.
Només em plau romandre absent, en un estat entre el son i la vetlla, amb el pensament dins un núvol, mentre, de tant en tant, arranca el plor, mentre les arrítmies del cor i la suor que em provoca l’angoixa, em recorden que el patiment, a part de mental, és també físic.
La meva pau interior s’esvaeix.

Hi ha circumstàncies que em superen.

Diuen que el temps ho cura tot, però el temps, l’únic que fa, és fabricar una crosta que em permet sobreviure en detriment de la meva sensibilitat.

Fins i tot per aquestes situacions en què sembla que estic en un límit sense retorn, sé que hi ha una sortida.
Des de la convicció que la natura disposa d’una certa  intel·ligència, em deixo portar per la incèrcia de la intuïció, escolto el meu cos, i contemplo que cerca, cap a on em porta, quin és l’únic estat en què em trobo alleugerit, i observo que, on trobo una mica d’assossec, és precisament en aquest moment que m’absento en un estat entre el son i la vetlla.
Aquest estat entre el son i la vetlla que es fa servir també en la pràctica del Ioga Nidra, és l’estat en què puc canalitzar l’espiritualitat. I comprenc, que si les desgràcies em superen, llavors només puc superar aquestes desgràcies, si evoluciono cap a entendre que les desgràcies són mentals i físiques dins un món encarnat, i més enllà d’aquest món encarnant hi ha un univers espiritual on aquestes penes no tenen cap efecte, una dimensió on tinc consciència de l’ànima,  l’ànima que m’omple l’ànim.

Ànim per protegir la ment.
Ànim per l’exercici físic.
Ànim per afrontar les circumstàncies amb serenitat.
Ànim per restablir la meva pau interior.

És Una Postura Davant la Vida