Quan no puguis avançar, eleva’t.

Amb el meu Pare, ens hem passat llargues estones, i esperem passar-ne més, a l’aeroport observant els avions. Ens fascinen, perquè per més que ens els mirem, i per més que llegim i entenem les propietats de la física, ens sembla un miracle que un aparell tan enorme pugui enlairar-se i volar.

I una de les curiositats que més m’agrada és, que per enlairar-se, un avió, necessita tenir el vent, no pas en cua per agafar velocitat, sinó EN CONTRA.

Llavors, penso que de la comparació amb els avions podem aprendre una gran lliçó, una gran ensenyança que, qui va inventar els avions, suposo, va aprendre dels ocells.

L’ensenyança d’aquest paral·lelisme és que, quan a la vida, les dificultats són tantes o tan grosses que ens paralitzen i no ens permeten avançar, llavors és el moment d’utilitzar tot aquest vent en contra i no insistir a avançar, sinó aprofitar aquest obstacle com esglaó per alçar-nos. Si un avió, tan enorme, pot elevar-se, per què no puc enlairar-me jo amb tot el pes de la meva càrrega emocional i les meves problemàtiques?

Potser no tenim ales fetes de plomes o d’acer, tanmateix, tenim ales confeccionades minuciosament amb fe, amb il·lusió i amb totes les nostres capacitats i, quan obrim aquestes ales, descobrim que totes i tots tenim un gran poder de créixer.

Quan la vida bufi en contra, deixa’t portar per la fe en tu mateix, en tu mateixa, obre les teves ales, deixa que la mateixa situació que t’abat sigui el que t’impulsi cap amunt. No desapareixeran les dificultats, tanmateix les sobrevolaràs en una altitud en què notaràs com el vent, en forma d’oportunitat i inspiració, bufa en la cua per donar-te empenta per continuar, fent camí, en un cel net on s’albiren millors horitzons.

És Una Postura Davant La Vida.

Li agraeixo al meu Pare que em posés en el moment i en el lloc precís perquè junts observéssim aquesta ensenyança.