Potser en algun episodi de la nostra vida tenim la sensació d’estar estancats, i correm el risc de desesperar-nos, observant com el corrent del riu, que ens ha de portar cap a la felicitat, no flueix.
Segons la novel·la d’Alexandre Dumas (pare), Edmond Dantès era un mariner amb tota la vida al seu davant, enamorat i correspost, i amb una felicitat acabada d’estrenar.
Tanmateix, les circumstàncies van fer que es trobés, de cop, abocat en l’oblit del presidi dins el castell d’If situat en un illot davant Marsella.
Sol, sense saber perquè, sense forces, desesperat, va perdre les ganes de viure i fins i tot va deixar de menjar.
I podem fer un paral·lelisme amb la vida real, pot ser que, a vegades, no ens trobem gaire bé anímicament, abatuts, observant com, per més que ens hi esforcem, les coses no surten com nosaltres voldríem, i viure sembla que sigui com nedar, amb el vent en contra, en un mar espès.
Qui no ha tingut alguna vegada la sensació que, sense saber perquè, la sort li ha abocat les forces a l’oblit i les circumstàncies han esdevingut barrots d’una presó amb la sortida infranquejable? Qui no ha perdut alguna vegada les ganes de viure?
Aquestes situacions ens provoquen tristesa i impotència que fàcilment poden desembocar en depressió i en angoixa.
Tanmateix, tota situació, i sobretot si és de les més difícils, inclou un aprenentatge, cal estar atent, escoltar, observar. Perquè un dia, tal com li va passar Edmond Dantès, es farà un forat en el terra del nostre particular calabós. La novel·la explica que en obrir-se el terra de la cel·la apareix l’abat Faria, un altre presoner que estava cavant un túnel per sortir i, que erròniament, acaba en la cel·la d’ Edmond a qui en aquell mateix moment, li canviarà la vida, doncs en l’abat, home savi, no tan sols trobarà companyia, ànims i esperança, sinó també la instrucció que li manca a un mariner per moure’s entre la noblesa.
L’abat Faria li explicava a tothom l’existència d’un gran tresor a l’illa de Montecristo i tothom el prenia per boig, tanmateix Edmond Dantès se’l creu.
Un dia l’abat mor, i el costum del castell és tirar els cadàvers al mar, Edmond Dantès es fica en lloc de l’abat dins el farcell que tiren a l’aigua, i com és un bon mariner, després de 14 anys reclòs, finalment pot escapar-se nedant.
Va a l’illa de Montecristo i troba el tresor que juntament amb la instrucció rebuda de l’abat fan que Edmond Dantès esdevingui el Comte de Montecristo.
En el cas d’Edmond Dantès, hi ha l’agreujament que no és pas la sort sinó els actes produïts expressament per persones, que l’envejaven i als qui destorbava que l’aboquen a l’illa d’If esperant que allà mori, i pel desenvolupament del què passa després quan el Comte arriba a Paris, s’atribueix a la venjança l’assumpte de la novel·la, fent referència a comprendre que la revenja no ens porta enlloc.
Tanmateix, per a mi, l’ensenyança és aquesta:
Tota situació, i sobretot si és de les més difícils, inclou un aprenentatge, cal estar atent, escoltar i observar.
Per molt que les circumstàncies no ens siguin favorables, tal com voldríem, i per més que la situació s’allargui en el temps, no hem de perdre les ganes de viure perquè en qualsevol moment pot aparèixer el nostre particular abat Faria per indicar-nos on trobar el nostre tresor i ni cal que el tresor sigui en forma de monedes i joies, ni cal que l’abat sigui necessàriament una persona, pot ser un projecte, un viatge o una decisió, el que és cert, és que nosaltres també podem esdevenir finalment Comtesses i Comtes de Montecristo.
Potser no és casualitat sinó causalitat que l’abat aparegui en la cel·la d’Edmond fruit d’una equivocació.
No jutgem llavors, d’on ens prové la inspiració, potser hem de creure ensenyances que ningú dóna per bones, i sobretot, hem de seguir practicant, surant en la piscina de la vida, per ser bons nedadors, per estar preparats, perquè segur que arribarà el dia, que ens tocarà nedar, per escapar, serà el nostre moment de fluir i després d’unes quantes braçades trobarem la felicitat.