Categoria: Una Postura Davant la Vida

Hi ha hagut etapes de la meva vida que, sense voler, a vegades conscient i a vegades no, he anat posant barrots al meu voltant fins que quan m’he adonat, havia construït una gàbia al meu voltant.

Amb el dominador comú de la toxicitat: feines, persones, objectes, compromisos, manies i aferraments, han sigut algunes de les principals matèries primeres d’aquests empresonaments.

I dins d’aquestes gàbies ho he passat molt malament, puix no hi ha pitjor sensació que sentir-se atrapat.

He après, però, que totes les gàbies tenen una sortida: canviar de feina, deixar anar aferraments, superar manies, etc. Tanmateix, sovint la porta d’una gàbia està feta de tal manera que es confon amb el tot, no es distingeix quins barrots són porta i quins són estructura.

Cal examinar, cal estar atents, i quan trobem la frontissa, l’oportunitat, hem d’obrir i sortir. A vegades podem obrir nosaltres des de dins, a vegades han d’alliberar-nos des de fora.

Sigui com sigui, no deixem d’explorar perquè sempre hi ha una escapatòria .

La vida és bonica quan es viu en llibertat. 

És Una Postura Davant La Vida

Un practicant del ioga de les quinze observacions m’ha fet esment al post que vaig escriure sobre aprofitar el vent en contra per enlairar-nos i em comenta que està afrontant moltes dificultats, així doncs, li ve molt de vent en contra i a l’hora d’afrontar-lo hi posa molta il·lusió i es deixa portar per la fe, tanmateix no s’enlaira.

Quan observem que no ens enlairem, que no podem sobrevolar les nostres circumstàncies ens cal revisar si hi ha aferraments que ens ancoren com els mateixos aferraments materials i mentals, l’ego o l’engany. Podem afrontar el vent en contra amb tot el pes de les nostres dificultats, amb tota la nostra càrrega emocional, però, si volem enlairar-nos, és imprescindible la lleugeresa de la humilitat, de la sinceritat i de l’obertura mental. Doncs hi ha llastos que aquest vol no admet.

També cal molt equilibri perquè un enlairament necessita estabilitat.

Sabem que de la il·lusió podem obtenir l’equilibri i de la fe la lleugeresa.

Vibrem alt, és Una Postura Davant la Vida

Amb el meu Pare, ens hem passat llargues estones, i esperem passar-ne més, a l’aeroport observant els avions. Ens fascinen, perquè per més que ens els mirem, i per més que llegim i entenem les propietats de la física, ens sembla un miracle que un aparell tan enorme pugui enlairar-se i volar.

I una de les curiositats que més m’agrada és, que per enlairar-se, un avió, necessita tenir el vent, no pas en cua per agafar velocitat, sinó EN CONTRA.

Llavors, penso que de la comparació amb els avions podem aprendre una gran lliçó, una gran ensenyança que, qui va inventar els avions, suposo, va aprendre dels ocells.

L’ensenyança d’aquest paral·lelisme és que, quan a la vida, les dificultats són tantes o tan grosses que ens paralitzen i no ens permeten avançar, llavors és el moment d’utilitzar tot aquest vent en contra i no insistir a avançar, sinó aprofitar aquest obstacle com esglaó per alçar-nos. Si un avió, tan enorme, pot elevar-se, per què no puc enlairar-me jo amb tot el pes de la meva càrrega emocional i les meves problemàtiques?

Potser no tenim ales fetes de plomes o d’acer, tanmateix, tenim ales confeccionades minuciosament amb fe, amb il·lusió i amb totes les nostres capacitats i, quan obrim aquestes ales, descobrim que totes i tots tenim un gran poder de créixer.

Quan la vida bufi en contra, deixa’t portar per la fe en tu mateix, en tu mateixa, obre les teves ales, deixa que la mateixa situació que t’abat sigui el que t’impulsi cap amunt. No desapareixeran les dificultats, tanmateix les sobrevolaràs en una altitud en què notaràs com el vent, en forma d’oportunitat i inspiració, bufa en la cua per donar-te empenta per continuar, fent camí, en un cel net on s’albiren millors horitzons.

És Una Postura Davant La Vida.

Li agraeixo al meu Pare que em posés en el moment i en el lloc precís perquè junts observéssim aquesta ensenyança.

Quan es tracta del cos humà tenim molt clar que no està preparat per suportar càrregues que superen un cert pes i, sense dubtar-ho, sabem que per traginar aquestes esmentades càrregues cal emprar una eina.

Tanmateix, en el pla mental sembla que no tenim tan clar quina és la càrrega límit que podem suportar i, sigui per l’acumulació de petites o per una de grossa, ens enfrontem a càrregues que superen la nostra capacitat, fins a arribar a un punt que patim desperfectes mentals (angoixa, ansietat, depressió, estrès, apatia, etc.) que acaben somatitzant-se en el cos.

Hi ha construccions en què cal aixecar un mur de contenció per evitar una possible esllavissada. Per què no aixecar també, un mur de contenció mental al voltant la nostra pau interior per evitar una esllavissada de pensaments tòxics? Per què no utilitzar un ascensor mental per elevar la nostra vibració emocional? Per què no utilitzar una grua mental per desplaçar a fora les nostres pors? O construir un trencaones perquè un mar de dubtes no envaeixi la nostra motivació. Són infinites les possibilitats.

Quan practiquem el ©ioga de les quinze observacions, fem servir, des de l’observació, la saviesa de les postures de ioga per fabricar les eines necessàries que ens ajuden a protegir la nostra ment i conseqüentment, el nostre cos.

És Una Postura Davant la Vida.

A vegades la vida m’aboca a circumstàncies doloroses, desgràcies, per les que no estic, ni de bon tros, preparat.
La meva ment queda desemparada, el cos ho somatitza emmalaltint, i les meves emocions s’unifiquen en una tristesa enquistada, l’estat anímic es buida i, encara que estigui acompanyat,  la soledat se’m torna densa.
Només em plau romandre absent, en un estat entre el son i la vetlla, amb el pensament dins un núvol, mentre, de tant en tant, arranca el plor, mentre les arrítmies del cor i la suor que em provoca l’angoixa, em recorden que el patiment, a part de mental, és també físic.
La meva pau interior s’esvaeix.

Hi ha circumstàncies que em superen.

Diuen que el temps ho cura tot, però el temps, l’únic que fa, és fabricar una crosta que em permet sobreviure en detriment de la meva sensibilitat.

Fins i tot per aquestes situacions en què sembla que estic en un límit sense retorn, sé que hi ha una sortida.
Des de la convicció que la natura disposa d’una certa  intel·ligència, em deixo portar per la incèrcia de la intuïció, escolto el meu cos, i contemplo que cerca, cap a on em porta, quin és l’únic estat en què em trobo alleugerit, i observo que, on trobo una mica d’assossec, és precisament en aquest moment que m’absento en un estat entre el son i la vetlla.
Aquest estat entre el son i la vetlla que es fa servir també en la pràctica del Ioga Nidra, és l’estat en què puc canalitzar l’espiritualitat. I comprenc, que si les desgràcies em superen, llavors només puc superar aquestes desgràcies, si evoluciono cap a entendre que les desgràcies són mentals i físiques dins un món encarnat, i més enllà d’aquest món encarnant hi ha un univers espiritual on aquestes penes no tenen cap efecte, una dimensió on tinc consciència de l’ànima,  l’ànima que m’omple l’ànim.

Ànim per protegir la ment.
Ànim per l’exercici físic.
Ànim per afrontar les circumstàncies amb serenitat.
Ànim per restablir la meva pau interior.

És Una Postura Davant la Vida

Podem celebrar Nadal com un gran exemple i com un gran missatge.

Nadal, és el dia que Déu neix en forma humana.

L’ensenyança és que Déu necessita un avatar humà per actuar a la terra.

Nosaltres li podem prestar el nostre cos físic a Déu perquè ell pugui tenir mans per ajudar, braços per abraçar, llengua per pronunciar paraules de consol i ajuda, veu per cantar, peus per caminar fins a la casa d’un amic que ens necessita o cor per atendre als animals, etc.

Quan li prestem el nostre cos a Déu, les nostres passes esdevenen les passes de Déu, els nostres gestos, els gestos de Déu, i les nostres paraules, les paraules de Déu.

Donc és, llavors, el 25 de Desembre un exemple perquè ens ensenya com Déu neix en forma humana, i si cada dia fem que Déu neixi en nosaltres prestant-li el nostre cos, cada dia pot ser Nadal. Aquest és el missatge.

I si li hem de deixar el nostre cos físic a Déu, és molt lògic que el vulguem tenir preparat, sa i en forma, és per això que té molt de sentit que practiquem ioga.

I si d’aquesta manera ajudem a Déu, és molt probable que Déu ens acabi ajudant a nosaltres.

Violència > virulència > virus.

El Coronavirus és una de tantes formes en què es materialitza la violència, la procedència de la Covid-19 és un acte violent, és per això, que requereix una gran dosi d’Ahimsa (la no-violència), doncs de la mateixa manera que de Himsa (la violència) ha brotat el virus, d’Ahimsa (la no-violència) brotarà la immunitat.

L’amor és un dels principals vehicles d’Ahimsa. A més amor, menys violència.

I aquest amor, ja s’està materialitzant en les accions de les persones que hi estan treballant: personal sanitari, abastadors de productes de primer necessitat, etc. I Aquest amor, ja l’estem observant, agraint i difonent. Cal difondre’l i cal fer-lo extensiu a totes i tots nosaltres.

Com moltes i molts ja ho estem fent, canalitzem aquest amor en forma d’estima, cap a dins i cap en fora, quan anem pel carrer, relacionant-nos amb el veïnat, quan comprem en un establiment, a tot arreu, i amb la intenció que, aquest amor, es vagi propagant i contagiant, manifestem aquest respecte amb gestos i amb paraules. I en la insistència moltes i molts de nosaltres ens adonem que l’amor traspassa mascaretes, traspassa guants i traspassa llars.

Insistim, puix que l’amor té la capacitat de transformar-se, a vegades en art, a vegades en paisatges que ens regala la natura, a vegades en persones, etc., insistim perquè, aquest cop, l’amor es converteixi en llum, llum pels qui treballen en la medicina, i mentre no sigui llum, que aquest amor, sigui respecte i sabó.

Si d’un acte violent ha brotat el virus, d’un acte d’amor brotarà la immunitat.

Si ho fem així, aviat celebrarem el rebrot, el rebrot de l’amor.

L’amor és una postura davant la vida i és una postura davant el Coronavirus.

Quan estem estressats, en respirar omplim i buidem la part alta dels pulmons doncs suposa una forma ràpida d’obtenir oxigen, tanmateix poc profunda. Aquesta forma de respirar s’anomena respiració toràcica.

En la pràctica del ioga aprenem a respirar d’una forma més calmada i controlada des de la part baixa dels pulmons que implica una respiració profunda i amb més oxigen, és el que s’anomena la respiració abdominal.

En un món estressat òbviament estem acostumats a respirar d’una forma, ràpida, toràcica i sovint hem d’aprendre, i prendre consciència, per respirar d’una forma més tranquil·la, amb una respiració abdominal.

El mateix succeeix amb el pensament.

En un món estressat, la ment es fa protagonista de la nostra existència i sovint ens saboteja amb preocupacions i tessitures imaginàries.

Pensar des de la ment equivaldria a una respiració toràcica.

El ioga en la cerca de la meditació, cerca el cessament de la ment.

Quan aprofundim en la meditació, deixem de banda la ment i donem pas al cor, llavors es produeix el miracle, arriben pensaments però ja no són pensaments mentals produïts per la ment, són pensaments generats per la intuïció, els que particularment anomeno pensaments abdominals. Són pensaments que destil·len una saviesa real producte d’una netedat de soroll.

Et convido a pensar abdominalment i a degustar el deliciós fruit de la meditació.

L’espai aquàtic ens porta quasi d’una manera involuntària a la pràctica del ioga i, si en som conscients, podem fer de la nostra visita a una piscina, el mar, un llac, un gorg o qualsevol lloc on ens puguem ficar a l’aigua, una pràctica de ioga molt beneficiosa.

Encara que no cal que sigui nedant, és així com m’he adonat de la gran vinculació que existeix entre la pràctica del ioga i el fet de moure’ns dins l’aigua. Doncs de sempre el meu esport preferit ha sigut la natació, tanmateix quan vaig començar a nedar, no ho feia bé, em cansava molt, fins que vaig incorporar a la pràctica de nedar la respiració.
 

Quan nedo vaig ficant i traient el cap dins l’aigua perquè el fet de mantenir el cap continuadament fora em comporta una sobrecàrrega de les cervicals. I és en aquest fet d’anar alternant la submersió del cap a l’aigua que incorporo la respiració. Em fixo quan respirem normalment, quan estem fora de l’aigua, i observo que el que fem és inhalar i exhalar, si aquests inhalar i exhalar els trasllado al moment de nedar i els faig coincidir amb els moments en què tinc el cap dins (exhalant) i el cap fora (inhalant) i ho faig a la mateixa velocitat que quan respiro fora de l’aigua, la respiració ja no és un inconvenient a l’hora de nedar i puc fer de la natació una pràctica relaxada.

Quan incorporo el ioga a la meva vida m’adono que el ioga també és una pràctica on l’eix central és la respiració, una respiració controlada en la qual quan inhalo, inhalo tot allò que m’és bo i que vull prendre de la vida (el Prana) i quan exhalo, exhalo tot allò del que vull despendre’m (l’Apana). I aquesta respiració controlada la trasllado a la natació. I així nedant, quan tinc el cap fora de l’aigua m’empleno de Prana i quan tinc el cap dins exhalo i buido fins que ja no em queda ni un últim alè i automàticament arriben les ganes de tornar a inhalar i de treure el cap fora i llavors nedar esdevé un exercici de Pranayama.  

I m’adono que quan encara no coneixia el ioga i nedava, ja practicava Pranayama, perquè el ioga està molt present en la nostra vida, sovint sense adonar-nos, perquè el ioga és una postura davant la vida.

Nota: Si no volem nedar, aquesta pràctica de respiració, també es pot fer parat dins l’aigua ficant i traient el cap de l’aigua.

Doncs, cap a l’aigua i falta gent !!!!

Com si fos un cel de negre nit, que anem omplint d’estels, hem d’anar omplint la vida de petits instants d’alegria que brillin fins que tinguem un cel il·luminat.

La infelicitat és moltes vegades l’origen de patologies mentals com la depressió, l’ansietat, l’apatia, etc. que moltes vegades, també, desemboquen en malalties físiques.
Així doncs, totes i tots, no tan sols volem evitar la infelicitat sinó que ho necessitem.

Cadascú té la seva particular definició de felicitat i assolir-la passa per diferents formes d’entendre la vida, tanmateix som fràgils, i estem exposats, i, només que tinguem una mica de sentiments i estimem, sempre podem patir per algú i el pensament de felicitat s’allunya.

I encara que tot ens vagi molt bé en la nostra vida, només que tinguem una mica de consciència i empatia, si donem una ullada al món, a la pobresa, a la violència, al patiment aliè, podem pensar que la nostra felicitat queda enfosquida.

Llavors, què fem?

És impossible ser feliç.

La felicitat és un concepte del qual s’ha de tenir consciència, per tant és un estat que resideix en la ment. És la ment qui avalua, a partir de les dades de les quals disposa, si som feliços o no.

La tristesa és una emoció per tant no és el contrari de la felicitat, es pot estar trist i ser feliç al mateix temps, el contrari de la tristesa és l’alegria.

Quan fem ioga aquietem la ment, i la possibilitat de ser feliç s’esvaeix i s‘esvaeix també la possibilitat de ser infeliç, doncs si no hi ha ment, no hi ha avaluació.

Quan hi ha ioga no hi ha infelicitat i no existeix l’origen de moltes patologies.

Quan traslladem el ioga a la nostra vida, si fem que aquesta sigui la nostra postura davant la vida, la nostra ment està aquietada, i podem viure la tristesa sense que esdevingui patologia i segmentar el dia a dia robant-li a la quotidianitat moments d’alegria, moments que podem deixar que la nostra ment avaluï com a felicitat i d’aquesta manera podem estar forts i amb el pensament clar per poder treballar per tot allò que encara no hem assolit i per un món millor.

Com si fos un cel de negre nit, que anem omplint d’estels, hem d’anar omplint la vida de petits instants d’alegria que brillin fins que tinguem un cel il·luminat.