Categoria: Una Postura Davant la Vida

Potser en algun episodi de la nostra vida tenim la sensació d’estar estancats, i correm el risc de desesperar-nos, observant com el corrent del riu, que ens ha de portar cap a la felicitat, no flueix.

Segons la novel·la d’Alexandre Dumas (pare), Edmond Dantès era un mariner amb tota la vida al seu davant, enamorat i correspost, i amb una felicitat acabada d’estrenar.

Tanmateix, les circumstàncies van fer que es trobés, de cop, abocat en l’oblit del presidi dins el castell d’If situat en un illot davant Marsella.

Sol, sense saber perquè, sense forces, desesperat, va perdre les ganes de viure i fins i tot va deixar de menjar.

I podem fer un paral·lelisme amb la vida real, pot ser que, a vegades, no ens trobem gaire bé anímicament, abatuts, observant com, per més que ens hi esforcem, les coses no surten com nosaltres voldríem, i viure sembla que sigui com nedar, amb el vent en contra, en un mar espès.

Qui no ha tingut alguna vegada la sensació que, sense saber perquè, la sort li ha abocat les forces a l’oblit i les circumstàncies han esdevingut barrots d’una presó amb la sortida infranquejable? Qui no ha perdut alguna vegada les ganes de viure?

Aquestes situacions ens provoquen tristesa i impotència que fàcilment poden desembocar en depressió i en angoixa.

Tanmateix, tota situació, i sobretot si és de les més difícils, inclou un aprenentatge, cal estar atent, escoltar, observar. Perquè un dia, tal com li va passar Edmond Dantès, es farà un forat en el terra del nostre particular calabós. La novel·la explica que en obrir-se el terra de la cel·la apareix l’abat Faria, un altre presoner que estava cavant un túnel per sortir i, que erròniament, acaba en la cel·la d’ Edmond a qui en aquell mateix moment, li canviarà la vida, doncs en l’abat, home savi, no tan sols trobarà companyia, ànims i esperança, sinó també la instrucció que li manca a un mariner per moure’s entre la noblesa.

L’abat Faria li explicava a tothom l’existència d’un gran tresor a l’illa de Montecristo i tothom el prenia per boig, tanmateix Edmond Dantès se’l creu.

Un dia l’abat mor, i el costum del castell és tirar els cadàvers al mar, Edmond Dantès es fica en lloc de l’abat dins el farcell que tiren a l’aigua, i com és un bon mariner, després de 14 anys reclòs, finalment pot escapar-se nedant.

Va a l’illa de Montecristo i troba el tresor que juntament amb la instrucció rebuda de l’abat fan que Edmond Dantès esdevingui el Comte de Montecristo.

En el cas d’Edmond Dantès, hi ha l’agreujament que no és pas la sort sinó els actes produïts expressament per persones, que l’envejaven i als qui destorbava que l’aboquen a l’illa d’If esperant que allà mori, i pel desenvolupament del què passa després quan el Comte arriba a Paris, s’atribueix a la venjança l’assumpte de la novel·la, fent referència a comprendre que la revenja no ens porta enlloc.

Tanmateix, per a mi, l’ensenyança és aquesta:

Tota situació, i sobretot si és de les més difícils, inclou un aprenentatge, cal estar atent, escoltar i observar.

Per molt que les circumstàncies no ens siguin favorables, tal com voldríem, i per més que la situació s’allargui en el temps, no hem de perdre les ganes de viure perquè en qualsevol moment pot aparèixer el nostre particular abat Faria per indicar-nos on trobar el nostre tresor i ni cal que el tresor sigui en forma de monedes i joies, ni cal que l’abat sigui necessàriament una persona, pot ser un projecte, un viatge o una decisió, el que és cert, és que nosaltres també podem esdevenir finalment Comtesses i Comtes de Montecristo.

Potser no és casualitat sinó causalitat que l’abat aparegui en la cel·la d’Edmond fruit d’una equivocació.

No jutgem llavors, d’on ens prové la inspiració, potser hem de creure ensenyances que ningú dóna per bones, i sobretot, hem de seguir practicant, surant en la piscina de la vida, per ser bons nedadors, per estar preparats, perquè segur que arribarà el dia, que ens tocarà nedar, per escapar, serà el nostre moment de fluir i després d’unes quantes braçades trobarem la felicitat.

Si una fotografia que observem a l’ordinador està composta de píxels, la felicitat està composta d’instants.

Les fotografies que veiem en la pantalla de l’ordinador o del mòbil estan formades per píxels. El píxel o pícsel és una nova paraula anglesa que significa: ‘element de la imatge’ i és la unitat mínima que forma una imatge.

Perquè una fotografia es vegi bé en l’ordinador o en el mòbil, ha de tenir un mínim de píxels, com més píxels la formin, millor es veurà la imatge. Si la fotografia no està formada per al mínim de píxels requerit, on hi hauria d’haver un píxel hi haurà un espai buit, si tenim molts espais buits, tindrem una imatge pixelada. Aquests espais buits s’apreciaran quan fem “zoom”, quan mirem la imatge de més a prop.

La felicitat està formada d’instants, si notem que la nostra felicitat està pixelada, hem de fer zoom, l’hem de mirar de més a prop i trobar els espais buits.

La felicitat està formada d’instants, d’instants feliços, que sovint són molt senzills: aquell entrepà en la terrassa d’un bar, aquella il·lusió el dia anterior al que has quedat amb un amic o amiga al que tens moltes ganes de veure, aquella pel·lícula que tornes a veure per vintena vegada, aquell passeig un tarda d’estiu, aquell instant en què et quedes mirant com plou des d’un portal on t’has aixoplugat, aquells moments d’amor o de notar com el vent t’acarona la cara quan entra per la finestra del tren. Tots aquests instants poden formar una bonica felicitat i hem de procurar que entre cada moment d’aquests no hi hagi gaire espai fins al proper.

I en la fotografia de la felicitat, també hi ha píxels de tristesa, perquè tota fotografia necessita contrast. No podem eliminar els moments de tristesa perquè quedaria un espai buit. Quan arriba la tristesa cal deixar-la fluir, plorar-la fins que s’esgoti i confiar en què, no molt lluny, en la imatge de la nostra felicitat ens espera un píxel ple de llum i de colors.

En el nom d’Ahimsa cal declarar-li la pau a la violència.

Perquè declarar la guerra és rendir-se abans de temps i esdevenir un reu en la presó del conflicte.
Perquè declarar la guerra és deixar-se robar d’entrada, lliurant un preuat botí: la nostra calma.
Perquè entrar en guerra és perdre l’assossec.
Perquè després de la tempesta sempre ve la calma i les guerres acaben però la pau és per sempre.
Perquè les guerres tothom i totdon les perd i la pau ens acaba guanyant a totes i tots.

I això no vol dir que siguem febles, som soldats d’ahimsa i encara que no en generem, sabem administrar la violència, tanmateix, si en volen, de violència, que la posin els violents, els violents han de pagar el convit i el combat.

Imagina la depressió com l’enquistament de la tristesa. Imagina la depressió com la tristesa congelada i atrapada en el gel.
Per poc sensibles que siguem, totes i tots tenim motius per estar tristos, la tristesa forma part de la felicitat i cal viure-la, cal plorar-la, cal viure la tristesa fins a esgotar-la, si no, si la tristesa es nega: s’enquista i es converteix en depressió.
La depressió és l’enquistament de la tristesa, és la tristesa congelada i atrapada en el gel. Si no podem trencar el gel, cal desfer-lo, i el gel es desfà amb calor, calor de les persones, calor de l’art i sobretot la calor de l’exercici físic.
Quan apliquem calor a la fredor el gel es desfà i s’allibera la tristesa i ens desvela els motius per poder-los plorar. Imagina les llàgrimes com l’aigua que desprèn el gel en desfer-se. Desfogant-nos, esgotem la tristesa, i de mica en mica arribem a l’estabilitat.
A moltes persones els costa sortir de la depressió perquè el camí d’anada és el mateix que el de tornada i per arribar a l’equilibri, cal abans passar per la tristesa, i quan arriba la tristesa ens fa por i tendim a recular.
Si tens depressió, empra les últimes forces que tinguis, encara que et sembli sense sentit, i fes exercici, vés a córrer, balla, mou-te el que puguis. Desfés el gel i allibera la tristesa.

Què podem fer per aquietar l’ansietat?
L’ansietat és necessària quan estem davant d’un perill, és la que ens fa actuar: fugir, defensar-nos, etc., i pot salvar-nos la vida.
Tanmateix, es fa patologia quan no hi ha un perill real sinó que l’ansietat s’activa com a resposta a perills imaginaris que habiten en la nostra ment.Per fer un paral·lelisme, si algú es posa vermell com a conseqüència d’una situació de rubor no caldrà amoïnar-se, ja que hi ha un motiu, ara bé, si una persona està tranquil·lament a casa seva i es posa vermella sense motiu aparent, segurament hi ha alguna cosa que no funciona.
Sí que és veritat, que en la societat en què vivim, hi ha molts motius per preocupar-se, per tenir por. Per posar un exemple, podem tenir por a quedar-nos sense feina, a no tenir diners, a què ens prenguin l’habitatge perquè no el podem pagar. I la suma de preocupacions i estrès poden activar l’ansietat.Tanmateix, cal poder dominar aquests pensaments i convertir les preocupacions en ocupacions. Perquè quan la ment comença a pensar en situacions de risc ordena al nostre cos i a la nostra actitud que reaccionin en forma de símptoma.L’ansietat és un símptoma que es manifesta en el nostre cos i en la nostra actitud però que resideix en la ment.
Quina postura podem adoptar davant l’ansietat? Com podem eliminar-la?Per poder eliminar quelcom, cal anar fins allà on es troba i suprimir-ho.I on es troba l’ansietat? Doncs com he comentat, l’ansietat resideix en la ment.
I com arribem a la ment? Aquesta és la qüestió clau.Si el camí d’anada de les ordres és de la ment al cos, hem de practicar un camí de tornada que és del cos a la ment. I és aquí on entra la saviesa del ioga.Perquè el ioga és precisament el cessament de les fluctuacions de la ment.Si aquietem la ment, aquietem l’ansietat.
Potser no caldrà fer postures complicades, asanes, però podem fer respiracions, cantar mantres, podem fer estiraments i exercisis senzills.I també es pot utilitzar el que esmento en el llibre “Una postura davant la vida”, perquè l’ansietat, per ordres de la ment, no tan sols és manifesta en el nostre cos, sinó que també es manifesta en la nostra actitud i modificant la nostra actitud, la nostra postura davant la vida, també podem seguir un camí invers des del nostre comportament fins a la ment, residència de l’ansietat, i així fer-li front utilitzant el ©IOGA DE LES QUINZE OBSERVACIONS.
El ioga són postures davant d’una ensenyança i l’actitud és una postura davant la vida, per tant l’actitud és el ioga de la vida.